Relació filòsofs amb Plató

El tema fonamental del qual s'ocupaven els filòsofs presocràtics era l'origen dels cossos mentre que els sofistes i Sòcrates com tambés Plató es van interessar per temes antropològics i polítics. Els primers filòsofs presocràtics van ser els milessis que proposaven una explicació monista, establiren que el principi de l'univers era una substància primordial de la qual procedien totes les realitats que ara existeixen. Heràclit és un altre presocràtic. Plató afirma com Heràclit que tot el món físic està en constant canvi. D'altra banda, Plató no accepta de la teoria d'Heràclit que el coneixement s'ha d'arribar a través dels sentits. Plató igual que els pitagòrics era dualista. Creu igual que ells en l'immortalitat i la transmigració de les ànimes. Plató com també els pitagòrics donaven gran importància a les matemàtiques com a model de coneixement vertader. Un altre presocràtic és Parménides que es diferencia de Plató perquè era monista. Coincideixen en el fet que tots dos defensen que la raó és l'únic mitjà de coneixement. Plató intenta solucionar la contraposició d'Heràclit - Parménides dient que el món sensible és hereclità (tot canvia) mentre que el món intel·ligible és Parmenidià (les idees son un valor absolut). En canvi, Parménides nega l'existéncia del canvi i Plató no. Els filòsofs posteriors a Parménides ja sós dualistes. Pitàgores i Empedaclis introdueixen un dualisme radical entre cos i ànima, i PLató seguirà aquesta linia. A la segona meitat del s.V a.C hi va haver un gir antropològic. Els sofistes van viure en l'època de Plató, eren unes persones que ensenyaven a canvi de diners. Plató igual que els sofistes acceptava la dialèctica i com ells també estava interessat amb els temes antropològics i polítics. Per els sofistes els sentits són l'unica font de coneixement, per tant tota opinio individual quan es basa en una sensació, es certa. A més, no existeix veritat universal, tot pot ser a la vegada vertader o fals. Plató s'oposa totalment a les doctrines filosòfiques sofistes ja que pensa tot el contrari. D'altra banda, del seu mestre Sòcrates pensa igual que ell que la filosofia té la funció de saber que és el Bé i en general que són els conceptes, que coneixem per introspecció. Plató rebutja, igual que el seu mestre, la influència relativista dels sofistes. Però hi ha dues diferències bàsiques entre Sòcrates i Plató. Per una banda, S`crates només es planteja problemes d'ètica i en canvi en Plató hi ha una teoria metafísica, la teoria de les idees, com tambés tota teoria del coneixement i sobretot la teoria política. Per Sòcrates la millor manera d'intervenir en la societat no és la política sinó que es tracta d'ensenyar individualment a cada individu a ser millor.

Plató

Per entendre millor el pensament de Plató i les seves teories podeu veure els següents vídeos que vos serviran de gran ajuda.




Atención: Video con audio, recuerde pausar el reproductor de música.

Plató i la seva teoria política

Tot el mestratge de Sòcrates va marcar profundament el pensament platònic. Diversos esdeveniments consecutius: el govern dels trentatirans, el breu període de fràgil estebilitat democràtica que el seguí i especialment, la injusta condemna de Sòcrates el portaren a creure en la necessitat d'una profunda reforma de la vida pública. I a partir d'aquí va intentar resoldre un problema bàisc: la justícia. El seu obkectiu era que governàs la persona més justa. A causa de tots els esdeveniments que va viure fa una crítica de la democràcia de la seva època ja que governen els més populars pero no els més savis i a més, provoca una situació de desordre com a conseqüéncia de la qual es produeix un cop d'Estat i apareix la dictadura. També fa una crítica dels sofistes que defensaven un relativisme cultural. Segons Plató, els conceptes morals eren absoluts i no relatius. Plató també s'opesa a l'escepticisme, ja que es pot arribar a la realitat a traves de la raó. Per aquests motius Plató proposa uns valors absoluts que ell anomenarà idees i que s'hauràn de descobrir a través del coneixement. A partir d'aquests arguments estableix dos mitjans de coneixement: la ra´´o i els sentits. Aquestes dues formes de coneixer escorresponen a les parts que diferencia Plató en l'individu ( el cos que coneix a través dels sentits i l'ànima que ho fa a través de la raó). Per a Plató el coneixement científic és el que és universal i absolut i no caniva, Seran realitats eternes i immutables, l'objecte del vertades coneixement, que Plató donarà el nom d'idees. Amb la diferenciació entre idea real i concepte el duu a elaborar la teoria de les idees en la qual distingeix dos mons: el món sensible i el món de les idees. El mon sensible, el món que nosaltres coneixem pels sentits, és una còpia del món de les idees. En el món de les idees es troben les idees pures. És per aquest motiu que només es pot fer ciència en el món de les idees. Només hi podem arribar a través de la perfecció de l'ànima, a través de la dialèctica. Plató divideix l'àima en tres parts amb una virtut i classe social diferent a cada part que està condicionada pel nivell de coneixement que s'ha arribat.
Com a conclusió, cal dir que com ja sabem tota teoria plat`nica té com a finalitat arribar a un sistema polític ideal en que governi el més savi i així hi hagi una societat justa perquè la gent sigui feliç.

Plató i la seva teoria de les idees

Plató era dualista, distingia dues parts en l'individu: l'ànima i el cos. D'aquesta manera es diferencia dues formes de coneixement: el saber o ciència (episteme) que es basa en raons i l'opinió (doxa) que es basa en els sentits. Per tant, aquestes dues formes de coneixement es corresponen a les dues parts de l'individu (el cos coneix a través dels sentits i l'ànima a través de la raó). Per a Plató el coneixement científic és el que és universal i absolut i no canvia. Seran realitats eternes i immutables, l'objecte del vertades coneixement, que Plató donarà el nom d'idees. Posa el cas de les matemàtiques que són conegudes pel pensament i són objectes ideals. Per tant, Plató arriba a la conclusió que el camí per arribar a la veritat és a través del pensament. Amb la diferenciació entre idea real i concepte el duu a elaborar la teoria de les idees en la qual distingeix dos mons: el món sensible o físic i el món de les idees o intel·ligible. Plató suposa que en el món de les idees hi ha un model de perfecció que els objectes del món material còpien d'una forma més o menys perfecte. És per aquest motiu que només hi podem arribar a través de la perfecció de l'ànima, a través de la dialèctica. Plató divideix l'ànima en tres parts amb una virtut i classe social diferent. Cada part està condicionada pel nivell de coneixement que s'ha arribat. Aquests són: els governants, que encarnen la raó i la virtud dels quals és la prudència (saviesa); els guardians auxiliars, que encarnen l'anima i la virtut dels quals és la valentia (fortalesa); i els productors que encarnen l'apetit, la virtud dels quals és la temperança. Plató creu que l'ànima ha pogut viure una existència prèvie, deslligada del món material on tenia la possibilitat de contemplar l'etern món de les idees. Com a resultat d'un accident infortunat l'ànima ha caigut en el món sensible i ha perdut la memòria de la seva vida anterior. Ara empresonada dins un cosa es veu obligada a servir d'ell i dels sentits. És així com el coneixement de les idees sensibles li recorda les idees immutables que havia contemplat en la seva existència lliure. Conèixer, per tant, és recordar el que està dintre de nosaltres. El mètode d'accés a les idees és la dialèctica. Consisteix a anar pujant de Idea en Idea fent ús de la raó fins elavar-se a la contemplació de la Idea del Bé. La persona que arribi a la idea suprema és el savi-filòsof que podrà governar. A la "República" s'organitza l'educació en dos nivells. En el primer nivell l'educació es porta a terme per mitjà de la música i la gimnàstica. En el segon nivell, reservat pels futurs governants, es desenvoluparà un estudi detallati prgressiu de les matemàtiques en les seves diferents branques, en la fase definitva, emprendre la dialèctica, que culminarà en el coneixement del bé. Per tant, tota teoria platònica té com a finalitat arribar a un sistema polític ideal en què governi el més savi i aixi hi hagi una societat justa perquè la gent sigui feliç.